Històricament la llibertat en el món grec i romà és la condició en la que es troba l’home lliure, eléutheros o liber, i es caracteritza per l’autonomia i l’autarquia, o l’autosuficiència, de l’Estat al que pertany i de les que participa.
El cristianisme afegeix al sentit primari de la llibertat psicològica, pel doble motiu fonamental de que el missatge cristià s’accepta per conversió interior, és a dir, per lliure decisió, i perquè el destí final del creient és obra conjunta de la voluntat de Déu i la cooperació i decisió humanes.
En el procés del lliure exercici de la pròpia decisió van intervenir amb anterioritat la filosofia hel·lenista, l'estoïcisme, sobre tot. Els estoics deixant d’entendre la llibertat com autonomia i autarquia política del ciutadà, i passen a entendre-la com l’autonomia i independència internes de l’home que persegueix el domini de les passions i l’exercici d’una racionalitat que identifiquen amb el viure d’acord amb la naturalesa.
El cristianisme afegeix al sentit primari de la llibertat psicològica, pel doble motiu fonamental de que el missatge cristià s’accepta per conversió interior, és a dir, per lliure decisió, i perquè el destí final del creient és obra conjunta de la voluntat de Déu i la cooperació i decisió humanes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario