1) La llibertat com a independència interior: és un “poder de dir sí o no”.
Com a poder” del sí o no”, la llibertat és un terrible risc: pot convertir-se en un poder per al mal i la destrucció. Però també suposa una visió optimista de l’ésser humà: és igualment a les nostres mans fer el bé.
Les primeres discussions filosòfiques van versar justament sobre aquest problema: si la voluntat pot, realment, voler-ho tot. San Agustí va afirmar que la naturalesa humana es trobava corrompuda pel pecat original i que, per tant, la voluntat es trobava incapacitada per voler el bé sense l’ajuda de Déu. Aquesta doctrina és portada fins a les últimes conseqüències per Luter: no hi ha voluntat lliure (liberum ar
bitrium), sinó únicament “voluntat esclava”, i l’home només pot ser el “servent de la voluntat de Déu o de la voluntat de Satan. Molt més matisada és l’opinió de Tomàs d’Aquino, per a qui la voluntat humana –només debilitada pel pecat original- és capaç de voler el bé i fins i tot de rebutjar l’ajuda divina.
La filosofia moderna –que és,sobretot, una filosofia de la subjectivitat- continua discutint el mateix tema. És significativa, aleshores, la doctrina de Descartes: “La voluntat humana, en cert sentit, sembla infinita, ja que no podem concebre res que pugui ser objecte de qualsevol altra voluntat divina. Tenim l’experiència que no podem voler-ho tot, ja que “Déu ens ha donat una voluntat que no té límits”.
Descartes identifica la llibertat amb la “indeterminació” i amb la “indiferència”. En aquest sentit es pot dir que la llibertat negativa és llibertat d’indiferència. Però cal anar en compte amb aquesta expressió. Perquè s’han de distingir dos tipus d’indiferència” de la voluntat: indiferència d’”inclinació” i indiferència d’elecció. La indiferència d’inclinació significa una cosa com ara que “tot ens és igual”, és a dir, que no tenim “preferències”: actuar així- segons Descartes- no revela sinó “un grau ínfim de llibertat”. En canvi, la indiferència d’elecció significa una cosa molt distinta: la possibilitat d’elegir una alternativa, en contra de tota inclinació cap a la contrària. La llibertat d’indiferència va ser negada per altres autors moderns. Per exemple, per Leibniz, per a qui sempre és el motiu més fort el que s’imposa. Aquesta doctrina rep el nom de determinisme psicològic.
2) La llibertat com a autonomia –o llibertat interior positiva- és la llibertat per elegir els fins propis. Gràcies a ella l’ésser humà té la capacitat d’autogovernar-se , elegir les seves pròpies metes i orientar-se en la vida. La voluntat és autònoma quan “és per a si mateixa una llei” (Kant).
La llibertat negativa no és, doncs, suficient: no n’hi ha prou de ser “independent”, fa falta saber per a què es vol usar aquesta independència.
Així,doncs, la voluntat –que com a llibertat negativa és indeterminació i independència- necessita autodeterminar-se a si mateixa mitjançant eleccions concretes. Però en elecció la llibertat no sols s’autodetermina, sinó que també s’autolimita. Això és inevitable. Si elegeixo una possibilitat entre moltes altres, aquestes últimes deixen –com a mínim de moment- de ser possibilitats per a mi. Però si no elegeixo res, per no tancar-me cap possibilitat, aleshores m'enganyo: no tinc res més que una "llibertat del buit", com diu Hegel. la llibertat " de fer qualsevol cosa" no és, realment, sinó el primer "moment" -i el més pobre- de la llibertat.
La llibertat és sempre una llibertat limitada en les consecucions. els seus límits estan determinats per la condició humana: són límits de l'espai i del temps, del propi cos, de l'herència i de l'inconscient, del moment històric en què es viu, etc. Cal considerar aquests límits com la situació de la meva llibertat. No els puc negar: és allí i així com he d'intentar ser lliure. Però alguns límits, també es poden considerar com a obstacles: potser els puc superar, i cal que ho intenti si vull assolir tota la llibertat possible. És per això que la llibertat es troba sempre en el camí de l'alliberament, i s'allibera en cada acte nou de llibertat. la llibertat plena és la llibertat alliberada, que només és possible mitjançant l'exercici d'una llibertat ja posseïda, ni que només sigui imperfecta.
Com a poder” del sí o no”, la llibertat és un terrible risc: pot convertir-se en un poder per al mal i la destrucció. Però també suposa una visió optimista de l’ésser humà: és igualment a les nostres mans fer el bé.
Les primeres discussions filosòfiques van versar justament sobre aquest problema: si la voluntat pot, realment, voler-ho tot. San Agustí va afirmar que la naturalesa humana es trobava corrompuda pel pecat original i que, per tant, la voluntat es trobava incapacitada per voler el bé sense l’ajuda de Déu. Aquesta doctrina és portada fins a les últimes conseqüències per Luter: no hi ha voluntat lliure (liberum ar

La filosofia moderna –que és,sobretot, una filosofia de la subjectivitat- continua discutint el mateix tema. És significativa, aleshores, la doctrina de Descartes: “La voluntat humana, en cert sentit, sembla infinita, ja que no podem concebre res que pugui ser objecte de qualsevol altra voluntat divina. Tenim l’experiència que no podem voler-ho tot, ja que “Déu ens ha donat una voluntat que no té límits”.
Descartes identifica la llibertat amb la “indeterminació” i amb la “indiferència”. En aquest sentit es pot dir que la llibertat negativa és llibertat d’indiferència. Però cal anar en compte amb aquesta expressió. Perquè s’han de distingir dos tipus d’indiferència” de la voluntat: indiferència d’”inclinació” i indiferència d’elecció. La indiferència d’inclinació significa una cosa com ara que “tot ens és igual”, és a dir, que no tenim “preferències”: actuar així- segons Descartes- no revela sinó “un grau ínfim de llibertat”. En canvi, la indiferència d’elecció significa una cosa molt distinta: la possibilitat d’elegir una alternativa, en contra de tota inclinació cap a la contrària. La llibertat d’indiferència va ser negada per altres autors moderns. Per exemple, per Leibniz, per a qui sempre és el motiu més fort el que s’imposa. Aquesta doctrina rep el nom de determinisme psicològic.
2) La llibertat com a autonomia –o llibertat interior positiva- és la llibertat per elegir els fins propis. Gràcies a ella l’ésser humà té la capacitat d’autogovernar-se , elegir les seves pròpies metes i orientar-se en la vida. La voluntat és autònoma quan “és per a si mateixa una llei” (Kant).
La llibertat negativa no és, doncs, suficient: no n’hi ha prou de ser “independent”, fa falta saber per a què es vol usar aquesta independència.

Així,doncs, la voluntat –que com a llibertat negativa és indeterminació i independència- necessita autodeterminar-se a si mateixa mitjançant eleccions concretes. Però en elecció la llibertat no sols s’autodetermina, sinó que també s’autolimita. Això és inevitable. Si elegeixo una possibilitat entre moltes altres, aquestes últimes deixen –com a mínim de moment- de ser possibilitats per a mi. Però si no elegeixo res, per no tancar-me cap possibilitat, aleshores m'enganyo: no tinc res més que una "llibertat del buit", com diu Hegel. la llibertat " de fer qualsevol cosa" no és, realment, sinó el primer "moment" -i el més pobre- de la llibertat.
La llibertat és sempre una llibertat limitada en les consecucions. els seus límits estan determinats per la condició humana: són límits de l'espai i del temps, del propi cos, de l'herència i de l'inconscient, del moment històric en què es viu, etc. Cal considerar aquests límits com la situació de la meva llibertat. No els puc negar: és allí i així com he d'intentar ser lliure. Però alguns límits, també es poden considerar com a obstacles: potser els puc superar, i cal que ho intenti si vull assolir tota la llibertat possible. És per això que la llibertat es troba sempre en el camí de l'alliberament, i s'allibera en cada acte nou de llibertat. la llibertat plena és la llibertat alliberada, que només és possible mitjançant l'exercici d'una llibertat ja posseïda, ni que només sigui imperfecta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario