Conclusió

En conclusió, d’aquest blog podem remarcar que definir la llibertat és una cosa bastant complexa, ja que com vam dir al començament, s’entén per llibertat “poder fer tot allò que es vulgui”.

Tots els ésser humans tenen dret de gaudir una llibertat digna;
Tots els ésser humans tenen dret a somiar en el que és irrealitzable;
Tothom té dret a tenir els seus propis pensaments.

Esperem que us hagi agradat el nostre treball sobre la LLIBERTAT, a nosaltres ens ha aportat especialment un munt d’idees i de conceptes nous sobre aquesta: la llibertat que tots desitgem.

Biografia Daniel C. Dennett,

Qualificat per alguns com el nou Bertrand Russell, és un personatge difícil de resumir. En uns quants centenars d’articles i en els seus nombrosos llibres, des de Content and Consciousness (1969) fins a Brainchildren: Essays on Designing Minds (1998), Dennett ha explorat temes tan diversos com el llenguatge, la cognició, la consciència, la intel·ligència artificial, la filosofia de la ment o la teoria de l’evolució, i en tots ha adquirit un reconeixement internacional indiscutible. Educat a Harvard i a Oxford, on es va doctorar el 1965, Dennett es descriu a si mateix com un filòsof, però la seua feina ofereix una visió de la filosofia molt distinta a la que fins ara estàvem acostumats. Per a la majoria dels científics, els filòsofs són humanistes que no saben res de ciència. Dennet, però, és un seguidor atent dels avenços científics i entén el seu llenguatge millor que la majoria dels científics.

La teoria de l’evolució ha estat un tema recurrent en l’obra de Dennett, al qual ha dedicat un dels seus llibres més recents, Darwin’s Dangerous Idea (1995), traduït al castellà com La peligrosa idea de Darwin.En aquest llibre, Dennett explora les implicacions del llegat de Darwin des de la perspectiva d’un filòsof. Segons Dennett, la revolució darwiniana no va ser solament científica, sinó també filosòfica, i són justament les implicacions filosòfiques les que fan que la idea de Darwin siga perillosa. Perillosa perquè promet –no amenaça– de transformar profundament la nostra visió tradicional de la vida i del lloc que ocupem en l’univers.Dennett no és, per descomptat, un filòsof convencional. Un dels aspectes de la seua personalitat que més sorprèn és la tremenda curiositat per tot allò que han de dir els científics. Les seues reflexions sobre la biologia no es basen en Aristòtil, Plató, Kant ni en altres oracles habituals, sinó en el treball dels mateixos biòlegs.

Daniel.C Dennett va dir en el seu día:“«Molta de la filosofia de la ciència que es fa avui dia és inútil perquè no està educada en la ciència pertinent»”

Algunes de les seves obres:

1969 — Content and Consciousness
1981 — Brainstorms: Philosophical Essays on Mind and Psychology.
1996 —La peligrosa idea de Darwin, Galaxia Gutenberg, Barcelona, 1999)
1997 — Kinds of Minds.
2003 —La evolución de la libertad
2005 —Dulces sueños: Obstáculos filosóficos para una ciencia de la conciencia Barpal
2006 — Breaking the Spell

Llamamiento a los eslavos i Dios y el Estado: obres de Bakunin, Mijaíl Alexandrovich

"Dios y el Estado":La primera part, tractava sobre els antecedents de la guerra franco-prussiana i una historia general de la resistència europea a l’ imperialisme. “ Dios y el estado”, així com gran part del treball de Bakunin va quedar sense terminar i sense ordenar.

"Llamamiento a los eslavos":Que denuncia a la burgesia com força intrínsecament antirevolucionària i propugna la creació en Europa central de una federació lliure de gent eslau

Biografia Bakunin, Mijaíl Alexandrovich

Bakunin, Mijaíl Alexandrovich (1814-1876)
(Priamujino, Rusia, 1814-Berna, 1876)

Teòric polític i agitador revolucionari anarquista rus. En 1840 va viatjar a Europa; En Berlín va tenir l’oportunitat de conèixer les teories dels neohegelianos d’esquerre i dels socialistes utòpics francesos. Mes tard es va traslladar a Dresde, ciutat en la que va publicar un període radical que es pot considerar el seu manifest revolucionari.
A més del seu pensament polític, Bakunin es conegut per les seves múltiples frases filosòfiques que apareixen en les seves distintes obres. Aquestes frases són destacables per la seva creativitat. Un dels seus pensaments més famosos és:

“Amants i envejosos de la llibertat humana, i considerant-la com la condició absoluta de tot el que adorem i respectem en la humanitat, sono volta a la frase de Voltaire i dic: Si déu existeix realment, hauria que fer-lo desaparèixer”.

Algunes de les seves obres són:

-Llamamiento a los eslavos,
-Estatismo y anarquía
-Dios y el Estado
-El Estado y la comuna
-Federalismo, socialismo y antiteologismo

Benedictus de Spinoza

Benedictus de Spinoza (24 de novembre de 1632 - 21 de febrer de 1677), també anomenat Baruch Spinoza va néixer a Amsterdam al si d'una família jueva d'origen portuguès. Educat per exercir de rabí, acabà expulsat de la comunitat jueva per la seva actitud crítica. A causa del seu pensament s'enemistà amb tots els estaments socials i religiosos: jueus, catòlics i protestants.

L'Ètica:

L’Ètica demostrada segons l'ordre geomètric" o senzillament "Ètica", considerada generalment l'obra més important d'Spinoza. Fou publicada de manera pòstuma el 1677, uns mesos després de la mort d'Spinoza el mateix any.

Conté 5 capítols:

1. De déu.
2. De la naturalesa i origen de l'ànima.
3. De l'origen i naturalesa dels afectes.
4. De la servitud humana, o de la força dels afectes.
5. Del poder de l'enteniment o de la llibertat humana.

   

Bibliografia:

Un llistat complet dels llibres d'Spinoza podria ser el següent:

• Principis de filosofia caresiana (1663).
• Tractat teològico-polític (1670).
• Ètica demostrada segons l'ordre geomètric.
• Tractat polític.
• Tractat de la reforma de l'enteniment.
• Breu tractat.

De tots els llibres d'Spinoza, només els dos primers d'aquesta llista foren publicats en vida d'aquest filòsof (la resta, són pòstums). Malgrat això, el pensament d'Spinoza fou famós a tota Europa, tenint aquest els seus admiradors (Leibniz) com bastants detractors. És un fet que el pensament d'Spinoza fou mal vist per amplis sectors de la religió catòlica, protestant i jueva. No obstant, també és indubtable que el pensament d'Spinoza fou important en l'evolució del pensament de Kant, i encara més en el de Hegel.

La realitat:

Com tots els racionalistes entèn la realitat com a substància (allò que no necessita de cap altra cosa per existir) però la porta a les seves últimes conseqüències: no hi ha més realitat o substància que Déu. Això significa que les substàncies creades no poden existir. Però, aleshores, què és la natura? Per Spinoza nomès hi ha una resposta possible: Déu és la naturalesa (Deus sive natura). Déu és la causa immanent i no transcendent de l'Univers (concepció panteista de la realitat). De l'única substància existent, allò que l'enteniment en capta com a essencial són els atributs. Déu o la naturalesa té un nombre d'atributs infinit dels quals nosaltres nomès coneixement el pensament i l'extensió. D'altra banda, cada un d'aquests atributs es concreta en modes que són els éssers particulars. Això vol dir que les coses només són concrecions limitades de la substància.

La naturalesa humana:

Cos i ànima humanes són modes de l'única substància que existeix. L'ànima forma part de l'enteniment diví i el cos de la seva extensió. I com que en Déu hi ha un estricte paral·lelisme entre l'ordre de les idees i el de les coses, aquest també es dona en l'ésser humà. D'aquesta manera, el problema de la comunicació de les substàncies desapareix.

Coneixement humà:

Com que l'ésser huma no és Déu, de la mateixa manera que la part no és el tot no tots els nostres coneixements són adequats. Spinoza planteja tres nivells de coneixement:

• Sensible: coneixement imprecís de la realitat.
• Racional: aporta veritats universals i necessàries.
• Intuïtiu: coneixement de les idees innates i del seu fonament comú: Déu.

Obres Principals:

• Principis de la filosofia Cartesiana.
• Tractat sobre l'esmena de l'enteniment.
• Tractat teològico-polític.
• Ètica demostrada segons l'ordre geomètric.
• Tractat Polític.

René Descartes

René Descartes (Renatus Cartesius en llatí) va ser un important filòsof racionalista francès del segle XVII, també conegut per les seves obres de matemàtiques i de diferents branques de la ciència. És considerat el pare de la filosofia moderna, al ser el primer en proposar el problema de la validesa del coneixement com a primera qüestió filosòfica, i una de les figures clau de la revolució científica. És responsable, entre altres coses, de la geometria analítica, de la generalització de l'ús del mot idea amb el significat de "contingut de la ment humana", la invenció de les coordenades cartesianes o de la sentència cogito ergo sum (penso, doncs existeixo), a partir de la qual construeix el seu pensament filosòfic. Va néixer a La Haye (França) al voltant del 31 de març de 1596, i va morir a Estocolm l'11 de febrer de 1650. A l'edat de vuit anys fou enviat a una escola jesuïta, anomenada La Flèche, on la seva disciplina i educació sempre destacava. A causa de la seva delicada salut, li van permetre descansar al llit fins a tard, costum que conservà durant tota la seva vida, i fins i tot, en una visita a Pascal el 1647, la va mencionar com a principal benefactora pel bon estudi de la matemàtica. Fins i tot, René Descartes s'arribà a convèncer que totes les ciències haurien de produir resultats tan certs com el de les matemàtiques. Entre 1618 i 1622 va participar a la Guerra dels Trenta Anys. Des de 1629 fins al seu desgraciat viatge a Suècia al 1649, romangué la major part del temps a Holanda i fou durant aquest període quan composà una sèrie d'obres que estableixen el temari per a tots els estudiosos posteriors de la ment i el cos. La primera de les seves obres, De homine, fou finalitzada a Holanda cap a 1633, a la mateixa època que Galileu fou condemnat per les seves teories.

Els seus pensaments el situarien entre els principals artífex de la revolució científica del segle XVII. A les formes i les qualitats de la Física Aristotèlica, que, interpretades malament (sobretot pel pensament cristià i escolàstic), havien resultat ser un frau com a eixida intel·lectual, es contraposava la idea clara i fonamental que el món físic no és més que un pur mecanisme. I aleshores proposà el programa ideal de tota ciència teòrica: construir, amb un mínim nombre de principis, un sistema que donará raó de tots els fets coneguts i que permetrà descobrir fets nous. Com sol ocórrer amb freqüència amb les teories revolucionàries, el llegat de Descartes no fou només sols un troballa sinó també una visió. Forçat a recórrer a l'experiència i a les hipòtesis demostrà ser el primer gran mestre del model hipotètic. Aquest ha esdevingut una eina essencial per a qualsevol investigació científica. Apart de les seves opinions i aportacions científiques, Descartes (pare del racionalisme i, en general, de la ciència moderna) és conegut per la seva defensa i revalorització de la metafísica i la teologia. Davant la decadència de l'escolàstica medieval, Descartes parteix del dubte metòdic que el condueix a la que considerarà la primera certesa sobre la qual caldrà fonamentar tot coneixement. Aquesta primera certesa es formula de la següent manera: "penso, així existeixo" (frase més coneguda, menys correctament, com a "penso, per tant existeixo") per a demostrar, per aquest ordre, l'existència del "jo" (d'un jo immaterial, dualista i barreja de cos i ànima), després l'existència del "món" (doncs el món existeix, tot i que sigui conegut sovint de forma imperfecta) i l'existència de déu (de la qual dóna diverses proves, per exemple l'argument ontològic). Aquesta primera certesa es coneix amb el nom de cogito (del llatí cogitare) ja que en la versió llatina que el mateix Descrates va publicar, la frase francesa "je pense, donc je suis" és la famosa sentència : "cogito, ergo sum" Per tant, en la filosofia cartesiana, l'escepticisme és un primer pas, (no pas el definitiu), per arribar a fer un conjunt de teories que volen defensar, alhora, la ciència empírica, teories metafísiques i la fe religiosa. No obstant això, l'obra de Descartes fou, en gran part, prohibida per part de l'Església ja que el Deu cartesià ja no s'assembla al Déu medieval. De fet en Descartes la idea de Déu és fruit de la inspecció del propi pensament, i això representa una inversió respecte del pensament medieval: no és el jo el que sorgeix a partir de Déu, sinó a la inversa, en el pensament cartesià la idea de Déu és un contingut de la ment del jo. Algunes de les discussions posteriors sobre el pensament de Descartes foren, per exemple, la d'Spinoza [qui afirma que Déu (i no pas l'home ni tampoc el món) és l'única substància independent i d'existència pròpia], i la de Hume, [el qual ataca tota la metafísica cartesiana i totes les seves volgudes demostracions de l'existència de Déu, reduint la filosofia en gran part en un "pur empirisme", predecessor del positivisme].

Temes que va treballar:

• La recerca del coneixement segur
• Les Regles del Mètode
• L'estructura de la Realitat
• El mecanicisme cartesià
• El dualisme antropològic i la comunicació de les substàncies
• La subjectivitat humana i la ciència

obres principals:

• "Tractat de la llum"(1630-1633).
• "Discurs del mètode" (1637)
• "Diòptrica" (1637)
• "Geometria" (1637)
• "Meditacions metafísiques" (1641)
• "Els principis de la filosofia" (1644)
• "Les passions de l'ànima". (1649)

John Stuart

John Stuart Mill va nèixer a Pentonville, Londres (Anglaterra) i va ser el primer fill de James Mill. Mill va ser educat pel seu pare, amb l'ajuda de Jeremy Bentham i Francis Place. Rebé una educació molt rigorosa i fou aïllat deliberadament del contacte amb altres nois de la seva edat. El seu pare, un seguidor de les idees de Bentham i de l'associacionisme, tenia la idea de crear una figura intel·lectual que continués difonent les idees utilitaristes després de les morts de Bentham i d'ell mateix. Els seus coneixements quan era encara un nen eren excepcionals: als tres anys sabia l'alfabet grec i una llarga llista de paraules gregues amb la seva corresponent traducció a l'anglès, a l'edat de vuit anys les faules d'Hisop, l'Anàbasi de Xenofont i l'Heròdot i tenia coneixements de Luci, Diògenes, Isòcrates d'Atenes i Plató. També tenia força coneixements de la història d'Anglaterra. Als vuit anys, començà a estudiar llatí, geometria i àlgebra i féu de mestre als seus germans més petits. Les seves lectures principals eren sobre temes d'història si bé llegí tots els autors clàssics grecs i llatins que es llegien a les universitats de l'època; així a l'edat de deu anys llegia Demòstenes i Plató amb facilitat. El 1818 el seu pare publicà Història de l'Índia. immediatament després, comença a estudiar lògica i llegeix els tractats d'Aristòtil. En els anys següents, s'introdueix en l'economia política i estudia Adam Smith i David Ricardo. Mill treballà per la Companyia de les Índies Orientals britànica, però fou també Membre del Parlament pel partit liberal. En la seva obra "Consideracions sobre el govern representatiu", Mill exposa vàries reformes per al parlament i el sistema electoral, especialment en temes de representació proporcional i extensió del dret de sufragi. El 1851 Mill es casà amb Harriet Taylor després de 21 anys d'amistat. Harriet Taylor tingué una gran influència en l'obra de Mill tant al llarg de la seva amistat com posteriorment durant el matrimoni; n'és un exemple la defensa que fa Mill dels drets de la dona.

La seva obra Sobre la Llibertat fou un llibre de gran transcendència sobre la naturalesa i els límits del poder, el qual podria ser legítimament exercit per la societat sobre l'individu. Un argument bàsic de Mill fou l'anomenat Principi del dany, és a dir, la gent és lliure de fer el que li sembli convenient sempre que això no suposi un dany o perjudici per als altres. En base a aquest argument, Mill defensà que el paper de l'estat hauria de ser la supressió de les barreres a la llibertat, com ara algunes lleis, i reduir-les en base exclusivament al principi del dany. D'acord amb Isaiah Berlin, Mill només parla de llibertat negativa, és a dir, que per a ell la llibertat es defineix com l'absència d'impediments obstacles i/o coerció. Aquesta concepció de la llibertat contrasta amb la idea de llibertat positiva que centra el focus d'atenció en la capacitat d'actuació i en la presència d'oportunitats per exercir la llibertat. L’obra relacionada amb la llibertat va ser:

• (1859) Sobre la llibertat (On Liberty)

Popper

Va néixer el 28 de juliol de 1902 a Viena, en aquells moments situada a l'Imperi austrohongarès però que avui en dia és la capital d'Àustria, en una família de religió jueva convertida al protestantisme. Va començar la seva carrera com aprenent ebenista, però posteriorment va estudiar filosofia a la Universitat de Viena, en la qual es va doctorar l'any 1928. L'any 1929 inicià la seva activitat docent en aquesta universitat com a professor de matemàtiques i física. Sovintejava el Cercle de Viena (neopositivista) sense arribar mai a entrar-hi. El seu pensament va ser influenciat per les seves lectures de Gottlob Frege, Alfred Tarski i Rudolf Carnap.

L'ascens del nacionalsocialisme a Àustria va dur finalment a la dissolució del Cercle de Viena. L'any 1936 el seu fundador Moritz Schlick va ser assassinat per un estudiant, la qual cosa fou obertament celebrada per la premsa propera al nacionalsocialisme. El 1937, després de la presa del poder pels partidaris d'Adolf Hitler, Popper, davant l'amenaçadora situació política, es va exiliar a Nova Zelanda, després d'intentar en va emigrar als Estats Units d'Amèrica i Gran Bretanya. Enrere va deixar a tota la seva família, incloent-hi la seva mare malalta; en total 16 familiars de Popper van ser assassinats pels Nazis.

El 1937 va acceptar una proposició de professor associat a Christchurch, on va restar durant tota la Segona Guerra Mundial. El 1945 va tornar a Europa per instal·lar-se a Londres on va exercir de professor de lògica i de metodologia de les ciències a partir d'una proposició de Friedrich August von Hayek, professor a la London School of Economics and Political Science (LSE). Aquell mateix any adquirí la nacionalitat britànica.

El 1969 es va retirar de la vida acadèmica activa, passant a la categoria de professor emèrit, a pesar de la qual cosa va continuar publicant fins a la seva mort, esdevinguda el 17 de setembre de 1994 a l'East Croydon de la ciutat de Londres.

Nomenat Cavaller de l'Imperi Britànic per part de la reina Elisabet II del Regne Unit l'any 1965, també fou membre de la Societat Mont Pelerin, comunitat d'estudis fundada per von Hayek per promocionar una agenda política liberal, i de la Royal Society de Londres. El 1989 fou guardonat amb el Premi Internacional Catalunya, en la seva primera edició i concedit per la Generalitat de Catalunya.

A pesar de les seves notables contribucions a l'epistemologia, Popper és recordat per molts com un filòsof social, teòric del liberalisme i defensor de la societat oberta enfront dels sistemes que, segons la seva concepció, resultaven totalitaris, com ara el comunisme i el nacionalsocialisme. No obstant això, per a comprendre les seves posicions polítiques cal partir de les seves aportacions a la teoria del coneixement.

L'obra més coneguda de Popper és The Open Society and Its Enemies ("La societat oberta i els seus enemics", 1945), escrita durant la Segona Guerra Mundial des del seu exili a Nova Zelanda. En ella l'autor es proposa aplicar a la política les seves teories sobre la ciència i l'avanç del coneixement. Popper indaga en la història de la filosofia per a traçar els orígens del totalitarisme que havia desembocat en la guerra i en la radical crisi del pensament occidental. És notable que, des de les seves primeres pàgines, aborda el problema armat d'un ferm optimisme respecte de la naturalesa humana, afirmant que el pensament totalitari i la destrucció associada a ell neixen de l'obstinació sincera dels homes a millorar la seva condició i la dels seus semblants, si bé la seva bona voluntat descarrila al ser guiada per filosofies utòpiques i metodològicament equivocades.

Aquest reconeixement moral que Popper atorga als seus adversaris ideològics és particularment visible en la consideració amb la qual tracta Karl Marx ja que, si bé pot considerar-se aquesta obra com una encertada crítica al Marxisme, el pensador vienès reconeix en Marx un sincer interès a millorar les condicions de les classes humils, així com valuoses aportacions a la sociologia.

Popper planteja una interpretació de la història del pensament polític basada en el confrontament entre dues escoles o visions del món: una reaccionària que enyora una comunitat tancada i perfecta, hereva de la tribu, i una altra racional i crítica, que persegueix la reforma gradual de la societat mitjançant la discussió d'alternatives possibles, no utòpiques. Aquesta última és la qual denomina "Societat Oberta".

L'obra de 1945 se centra a atacar dos dels principals enemics de la "societat oberta": Plató i Karl Marx. En ells Popper troba la proposta seductora de redissenyar l'armadura de la societat per a convertir-la en una comunitat utòpica en la qual tots els problemes concrets quedarien resolts en virtud d'una visió totalitària del món i de la naturalesa humana. Una visió que, no obstant això, mai no podrà ser contrastada i que, per tant, sol·licita uns sacrificis al present en canvi d'un incert premi futur. Enfront d'ella proposa l'"enginyeria social", una filosofia política que, anàloga a la seva concepció sobre la ciència, persegueix l'avanç mitjançant la negació. Les propostes socials han de ser criticades i fins i tot, amb certes limitacions, experimentades per a així descartar aquelles que siguin perjudicials o que no reportin els beneficis previstos. Per davant de les transformacions revolucionàries de la societat advoca per una transformació gradual.

A l'obra The Poverty of Historicism ("La Misèria de l'historicism", 1961), el títol del qual parafraseja el de l'obra de Karl Marx "La Misèria de la Filosofia", al seu torn una burlesca crítica a "La Filosofia de la Misèria", de Pierre-Joseph Proudhon, critica, des d'un punt de vista metodològic i a partir dels postulats continguts en la seva primera obra, la possibilitat de predir l'avenir històric. El desenvolupament de la humanitat depèn dels seus avanços tècnics i científics que, per la seva pròpia naturalesa, resulten sempre imprevisibles; per això és impossible avançar-se a la història i predir el seu avanç. Aquelles teories que tractin de fer-ho poden sostenir-se només si construeixen un llenguatge prou vague i obert a reinterpretacions com per a no poder ser refutades, amb la qual cosa no són teories científiques segons el criteri de demarcació de Popper, en contra del proclamat per Marx, que creia haver descobert les lleis científiques de l'avenir històric.

Autor Paul Ricoeur

Paul Ricoeur (27 de febrer de 1913- 20 de Maig 2005)
Va ser un filòsof y antropòleg francès, conegut pel seu intent de combinar la descripció fenomenològica amb l’ interpretació hermenèutica.
Ricoeur va ser un noi intel·lectualment precoç i amant dels llibres, la seva inclinació cap als estudis va ser per l’efesi de la seva família protestant sobre l’estudi de la bíblia.
Després de la guerra, Ricœur va aconseguir un lloc en l’ universitat de Estrasburg (1948-1956), on va publicar bastants obres.
En 1950 va rebre el doctorat presentant dos tesi : una tesi “menor” que era una traducció i uns comentaris de les idees de Husserl, i una tesi “major” que posteriorment es va publicar com Le Volontaire et l'Involontaire.
Com a fruit dels seus treballs acadèmics, Ricoeur es va guanyar la seva reputació de expert en fenomenologia, convertint-se en un home popular en la França dels anys de la postguerra.
En 1956 Ricoeur va aconseguir la càtedra de filosofia general en la Sorbona. Aquest lloc va marcar el ascens de Ricoeur com un dels mes prominents filòsofs de França. Durant aquesta època va escriure: Freud y Filosofía y El simbolismo del mal.

Algunes de les moltes obres traduïdes al castellà que trobem son:
-La metáfora viva
-Sí mismo como otro
-Lo voluntario y lo involuntario
-Caminos del reconocimiento
-Crítica y convicción
-La lectura del tiempo pasado: memoria y olvido

Descartes, Spinoza.

La filosofia moderna desenvolupa un concepte de llibertat relacionat amb la idea de necessitat.

- Descartes: separa radicalment el món de la necessitat, del món del pensament. La llibertat no és indiferència davant la força dels motius interns, com és en els escolàstics, sinó la voluntat que es deixa portar per l’enteniment i és, paradoxalment, tant lliure com més obligada per l’enteniment.
- Spinoza: accentua més aquest intel•lectualisme i identifica, com en els estoics, la llibertat, la raó i la naturalesa. En l’empirisme domina la idea de que la llibertat no està dins de la voluntat humana.

La llibertat sociològica

Llibertat sociològica: és el sentit originari de la llibertat, es refereix en l’antiguitat grega i romana, en què l’individu no es troba en la condició d’esclau, mentre que, en l’actualitat al•ludeix a l’autonomia de que gaudeix l’individu enfront a la societat, i es refereix a la llibertat política o civil, garantitzada pels drets i llibertats que protegeix al ciutadà en les societats democràtiques.

- Llibertat psicològica: és la capacitat que posseeix l’individu, , de no sentir-se obligat
a actuar a instàncies de la motivació més forta.

- Llibertat moral: és la capacitat de l’home de decidir-se a actuar d’acord amb la raó, sense deixar-se dominar pels impulsos i les inclinacions espontànies de la sensibilitat.

La llibertat psicològica i la moral es poden reduir simplement a la llibertat de la voluntat;

Llibertat de la voluntat: facultat de decidir-se per una determinada conducta millor que per una altre igualment possible, o simplement com la capacitat d’auto determinar-se o escollir el motiu pel que un es decideix a obrar d’una o altre manera, o a no obrar. Aquesta és la llibertat d’elecció o de decisió.

Context Històric

Històricament la llibertat en el món grec i romà és la condició en la que es troba

l’home lliure, eléutheros o liber, i es caracteritza per l’autonomia i l’autarquia, o l’autosuficiència, de l’Estat al que pertany i de les que participa.
El cristianisme afegeix al sentit primari de la llibertat psicològica, pel doble motiu fonamental de que el missatge cristià s’accepta per conversió interior, és a dir, per lliure decisió, i perquè el destí final del creient és obra conjunta de la voluntat de Déu i la cooperació i decisió humanes.
En el procés del lliure exercici de la pròpia decisió van intervenir amb anterioritat la filosofia hel·lenista, l'estoïcisme, sobre tot. Els estoics deixant d’entendre la llibertat com autonomia i autarquia política del ciutadà, i passen a entendre-la com l’autonomia i independència internes de l’home que persegueix el domini de les passions i l’exercici d’una racionalitat que identifiquen amb el viure d’acord amb la naturalesa.

Demostració de la llibertat

La llibertat exterior no necessita ser "demostrada": és un fet que es dóna o no es dóna, i que com a tal pot ser "mostrat". Correspon a les anàlisis de la sociologia i la ciència política determinar en quina mesura es realitza aquesta llibertat. En canvi, la llibertat interior si que sembla que necessita una demostració: creiem ser (interiorment) lliures, però ¿ho som, de fet? Examinarem ara dos dels arguments dits pels filòsofs:
1.L'experiència immediata de la llibertat. Va escriure Descartes: "La llibertat de la nostra voluntat es coneix sense prova, només per l'experipencia que tenim".Com se sap, Descartes pensava que nomes s'ha d'acceptar com a veritable el que és evident, ja sigui d'una manera immediata o d'una manera mediata, per mitjà d'una demoestració. Ara bé, Descartes pensa: el nostre "poder del si o del no" se'ns mostra amb tal evidència que no necessita cap demostració. En aquest sentit, Bergson afirmarà que la llibertat és "una dada immediata de la consciència".

2.El postulat de la llibertat. Altres autors han recorregut a una prova indirecta: la llibertat és un postulat de l'ordre moral i social. si no fóssim lliures no tindria sentit parlar de "deure, responsabilitat, normes, sancions, promeses,etc." Tota la racionalitat de les institucions morals i socials descansa sobre el pressupòsit de la llibertat humana. L'ésser humà només es pot pensar a si mateix com a lliure: si no ho fes així, gairebé tota la seva activitat estaria mancada de sentit.
Potser del fet que la llibertat sigui un postulat de l'ordre moral no se'n segueix que amb això quedi "demostrada" teòricament la llibertat, ni que la llibertat només pot ser objecte de creença. Res més, però també res menys.
Aquests intents de provar la llibertat humana només es poden comprendre des del seu context filosòfic i cintífic: la sospita que qualsevol esdeveniment -també les decisions que anomenem "lliures"- estigui determinat causalment. Examinarem amb més detall aquesta qüestió.

Dialèctica de les llibertats

Llibertat exterior i interior es condicionen recíprocament: no poden existir, de fet, l'una sense l'altra. És a dir, que estan en relació dialèctica.
En primer lloc, la llibertat exterior (social, política) resulta buida i acaba fracassant si els individus no són "interiorment" lliures, és a dir, si no són independents i autònoms. Per a què serveix la llibertat d'expressió si ningú no té res veritablement original per comunicar?
En segon lloc, la llibertat interior no és sinó una llibertat abstracta, si es prescindeix de la seva dimensió social i política, és a dir, de la llibertat exterior. Es pot sentir la temptació d'una "retirada a la fortalesa interior" quan fracassa o no existeix la llibertat exterior. Van ser el que van predicar els "savis" epicuris i estoics després del fracàs de la democràcia atenenca o la República romana, i que va pretendre el quietisme oriental enfront del despotisme dels governants. Però es pot dubtar que matar tot desig o "sentir-se lliure fins i tot a la presó" tingui alguna cosa a veure amb la llibertat.

Segona classificació de la llibertat interior

1) La llibertat com a independència interior: és un “poder de dir sí o no”.
Com a poder” del sí o no”, la llibertat és un terrible risc: pot convertir-se en un poder per al mal i la destrucció. Però també suposa una visió optimista de l’ésser humà: és igualment a les nostres mans fer el bé.
Les primeres discussions filosòfiques van versar justament sobre aquest problema: si la voluntat pot, realment, voler-ho tot. San Agustí va afirmar que la naturalesa humana es trobava corrompuda pel pecat original i que, per tant, la voluntat es trobava incapacitada per voler el bé sense l’ajuda de Déu. Aquesta doctrina és portada fins a les últimes conseqüències per Luter: no hi ha voluntat lliure (liberum arbitrium), sinó únicament “voluntat esclava”, i l’home només pot ser el “servent de la voluntat de Déu o de la voluntat de Satan. Molt més matisada és l’opinió de Tomàs d’Aquino, per a qui la voluntat humana –només debilitada pel pecat original- és capaç de voler el bé i fins i tot de rebutjar l’ajuda divina.
La filosofia moderna –que és,sobretot, una filosofia de la subjectivitat- continua discutint el mateix tema. És significativa, aleshores, la doctrina de Descartes: “La voluntat humana, en cert sentit, sembla infinita, ja que no podem concebre res que pugui ser objecte de qualsevol altra voluntat divina. Tenim l’experiència que no podem voler-ho tot, ja que “Déu ens ha donat una voluntat que no té límits”.
Descartes identifica la llibertat amb la “indeterminació” i amb la “indiferència”. En aquest sentit es pot dir que la llibertat negativa és llibertat d’indiferència. Però cal anar en compte amb aquesta expressió. Perquè s’han de distingir dos tipus d’indiferència” de la voluntat: indiferència d’”inclinació” i indiferència d’elecció. La indiferència d’inclinació significa una cosa com ara que “tot ens és igual”, és a dir, que no tenim “preferències”: actuar així- segons Descartes- no revela sinó “un grau ínfim de llibertat”. En canvi, la indiferència d’elecció significa una cosa molt distinta: la possibilitat d’elegir una alternativa, en contra de tota inclinació cap a la contrària. La llibertat d’indiferència va ser negada per altres autors moderns. Per exemple, per Leibniz, per a qui sempre és el motiu més fort el que s’imposa. Aquesta doctrina rep el nom de determinisme psicològic.


2) La llibertat com a autonomia –o llibertat interior positiva- és la llibertat per elegir els fins propis. Gràcies a ella l’ésser humà té la capacitat d’autogovernar-se , elegir les seves pròpies metes i orientar-se en la vida. La voluntat és autònoma quan “és per a si mateixa una llei” (Kant).
La llibertat negativa no és, doncs, suficient: no n’hi ha prou de ser “independent”, fa falta saber per a què es vol usar aquesta independència.
Així,doncs, la voluntat –que com a llibertat negativa és indeterminació i independència- necessita autodeterminar-se a si mateixa mitjançant eleccions concretes. Però en elecció la llibertat no sols s’autodetermina, sinó que també s’autolimita. Això és inevitable. Si elegeixo una possibilitat entre moltes altres, aquestes últimes deixen –com a mínim de moment- de ser possibilitats per a mi. Però si no elegeixo res, per no tancar-me cap possibilitat, aleshores m'enganyo: no tinc res més que una "llibertat del buit", com diu Hegel. la llibertat " de fer qualsevol cosa" no és, realment, sinó el primer "moment" -i el més pobre- de la llibertat.
La llibertat és sempre una llibertat limitada en les consecucions. els seus límits estan determinats per la condició humana: són límits de l'espai i del temps, del propi cos, de l'herència i de l'inconscient, del moment històric en què es viu, etc. Cal considerar aquests límits com la situació de la meva llibertat. No els puc negar: és allí i així com he d'intentar ser lliure. Però alguns límits, també es poden considerar com a obstacles: potser els puc superar, i cal que ho intenti si vull assolir tota la llibertat possible. És per això que la llibertat es troba sempre en el camí de l'alliberament, i s'allibera en cada acte nou de llibertat. la llibertat plena és la llibertat alliberada, que només és possible mitjançant l'exercici d'una llibertat ja posseïda, ni que només sigui imperfecta.

La llibertat interna

La llibertat interna és la de voler una cosa o una altra. Consisteix a poder decidir per un mateix sobre les qüestions que ens afecten.
Si la llibertat no existís, no tindria sentit reclamar llibertat política, ja que la llibertat interna és llibertat moral, és a dir, la capacitat per conduir la pròpia vida d'acord amb els propis criteris. Per privar a una persona de la seva llibertat interna és necessari anul·lar-li voluntat, bé sigui mitjançant substàncies estupefaents, o amb la hipnosi, o bé mitjançant les tècniques de control mental que acostumen a emprar algunes sectes.
És la llibertat del "voler", o llibertat de voluntat: la manera com s'exerceix l'"autèntic voler". Antigament va ser anomenada "lliure albir" o "lliure arbitri" (del llatí arbitrium, decisió d'un jutge o àrbitre, arbiter en llatí). Tanmateix, alguns autors prefereixen no restringir la llibertat a l'àmbit de la voluntat, i afirmen que només "som lliures únicament quan els nostres actes emanen de la nostra personalitat sencera". (Bergson).
Té també dues dimensions:
a) Llibertat negativa (absència de constriccions interiors que determinin l'elecció/decisió de la voluntat), és a dir, llibertat com a independència(interior).
b) Llibertat positiva (possibilitat de dirigir-se o governar-se a si mateix): llibertat com a autonomia. Per això, es pot dir que la llibertat interior és no estar determinat a voler, sinó determinar-se a si mateix: autodeterminació.

llibertat externa

La llibertat externa consisteix en el fet que ningú no ens impedeixi traslladar-nos i actuar de la manera que ens sembli oportuna, dintre del que ens permeti les lleis i els costum del propi país. Aquesta classe de llibertat és la que perd una persona la qual duen a la presó; però, també la que perd gairebé tota la població quan triomfa una dictadura i s'anul·len les llibertats d'expressió, associació, manifestació, etc.
La llibertat externa pot ser més o menys àmplia, segons quin sigui el marc jurídic i polític d'una societat.
És ja clàssica la distinció entre dues formes de llibertat externa:
- Negativa i Positiva.
a) La llibertat Política Negativa:
És la llibertat defensada pels pensadors "liberals"; per exemple, J.Stuart MIll, per a qui aquesta es refereix "la naturalesa i els límits del poder que pot ser exercit legítimament sobre l'individu".
D'aquest principi es deriven les llibertats concretes dels individus enfront de la societat política: ningú no pot obligar-me a pensar d'una manera determinada (llibertat de consciència), ni impedir-me que manifesti les meves opinions (llibertats d'expressió) o que m'associï amb altres (llibertat d'associació), etc. Aquestes "llibertats" no són sinó els drets recollits en les primeres Declaracions de Drets Humans (que són d'inspiració liberal).

b) La llibertat Política Positiva:
És la llibertat per participar en la presa de decisions i en general, en la vida política del país. Correspon, per tant, a l'exigència "democràtica" d'un "govern del poble pel poble i per al poble". Segons I.Berlin, aquesta llibertat "es deriva del desig per part de l'individu de concebre fins i mitjans propis, i realitzar-los", fins i tot a nivell comunitari".
La llibertat negativa defineix, abans que res, una esfera de vida privada en la qual l'individu es pot sentir lliure de la intervenció estatal. En canvi, la llibertat positiva defineix les possibilitats de l'individu per participar en la vida pública. No hi ha una implicació necessària entre els dos tipus de llibertat: es pot tenir, per exemple, una àmplia llibertat (negativa) en la vida privada i no tenir possibilitats de participació democràtica en la vida pública (per exemple, en una dictadura "benèvola").

Introducció

Si a algú se li pregunta què entén per "llibertat", probablement respondrà: "Poder fer tot allò que vulgui". I, problablement també, afegirà que es tracta d'un somni irrealitzable. Amb això, tenim ja ( gairebé tots els ingredients del problema: la llibertat és un poder que es refereix a una acció llibertat externa o d'acció) que s'ajusta al voler o elecció de la voluntat (que se suposa, per descomptat, com a lliure: Llibertat interior, de la voluntat, o d'elecció). Finalment s'accepta que la llibertat troba obstacles i té límits.

Sóm un grup de quatre alumnes del IES Jonqueres (Sabadell), els nostres noms són: Janira Hidalgo, Belen Gallego, Noelia Baena i Sonia López.
En la reflexió del començament fem una introducció al tema que tractarem en el blog: la llibertat. Hem escollit aquest tema perquè pensem que la llibertat és la base de la vida dels éssers humans. Les llibertats morals i d'expressió fa que l'ésser humà no sigui un ésser reprimit. Esperem que el blog sigui molt visitat!